Des del principi dels temps, els nostres avantpassats han tingut una necessitat permanent de predir l'oratge. El costum d'observar el cel, des dels núvols a les estreles, passant pel vent i altres fenòmens naturals ha sigut un costum arreu del planeta.

Front als darrers avanços científics de la meteorologia, o els coneixements acadèmics derivats de la climatologia històrica, la cultura popular de les societats pretèrites, sobretot del món rural, ens ha deixat un dens arxiu de dites i refranys populars relacionats amb l'oratge i la seua predicció. Més enllà de la pràctica de súpliques i rogatives religioses, aquestes societats del passat conrearen un cert enteniment de com funcionaven els cicles naturals, i per descomptat dels cicles de l'oratge, encara que no sempre fora possible encertar amb totals garanties. Doncs, la presència esporàdica o sovintejada de fenòmens recurrents com els ja assenyalats —inundacions, gelades, sequeres, o granissades—, podia trencar fàcilment la capacitat d'encert habitual.

Algunes de les frases que arreplega la memòria oral dels llauradors de l'Horta de València respecte al tema de l'oratge són: “Fa un sol que bada les pedres”, “Llebeig per a sopar, aigua per a esmorzar”, “Llevant la plou si ponent la mou”, “Aire de ponent, aigua freda i vi calent”, “Per Nadal un pas de pardal”, “Per Santa Llúcia, un pas de puça”, “Cel a borreguets, aigua a canterets”, “Cel de panxa de burra, aigua segura”, “Juies per l’horta? Tanca la porta”, “Al març marcer, sol carasser”, “Núvols rojos a ponent, senyal de vent”, “Quan plou i s’arrasa queda’t a casa”

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]