Proposem analitzar l'horta històrica com un sistema viu, autoorganitzat des dels seus orígens sobre la base de coneixements acumulats des de la revolució del regadiu, que va adquirir la seua singularitat històrica (com altres grans hortes de la façana mediterrània: el cas de Baix Llobregat, Castelló, Múrcia, etc.), a causa de la continuïtat d'una lògica de supervivència, d'una racionalitat en la relació societat-naturalesa, així com un metabolisme equilibrat durant diversos segles entre la ciutat i l'horta. Això va donar com a resultat una intel·ligència territorial emergent, caracteritzada per ser un procés generat de "baix a dalt" (en lloc de "dalt cap avall"), en què l'organització social de base cooperativa i autònoma és una de les seves característiques fonamentals. Si l'horta ha sobreviscut durant 1000 anys (encara que amb un procés en què s'han anat perdent alguns dels seus valors), podem pensar hui, davant la profunda crisi del model de desenvolupament socioeconòmic territorial de les últimes dècades, que és en aquesta qualitat d'auto-organització on podria estar la clau per la seua recuperació en un projecte de desenvolupament sostenible.
Col·laboradors | Avís legal
©2013 Paisatges Culturals a la Reial Séquia de Montcada
© 2013 Fundació Assut