Regant amb cura del Nil al Túria

Fa mil·lers d'anys, diferents civilitzacions humanes escampades arreu del nostre planeta, decidiren bastir tot un seguit de variats sistemes de regadiu, amb la intenció de poder conrear un ample ventall d'especies vegetals que demanaven uns consums d'aigua més o menys regular. Aquí i allà, distints racons i condicions climàtiques canviants , van sometre l'enginy d'aquests grups al repte de crear precisos artefactes hidràulics que donaren resposta, tant a les dificultats del medi, com als principals objectius agraris d'aquestes comunitats.
Uns objectius —en paraules d'Arthur Maass—, que malgrat els seus valors diferencials, foren semblants per al conjunt de gestors hidràulics del món, a través de la resolució de conflictes, la participació popular, el control local, l'increment d'ingresos, i la justícia i l'equitat en el repartiment de beneficis. Com bé explicava fa unes dècades Miquel Barceló, l'espai irrigat, més enllà de la seua identitat tecnològica , és sobretot una opció social.

 Així, des dels temps immediats a la domesticació de plantes i animals, i el naixement de les primeres societats agràries, l'opció de regar fou contemplada en molts dels multiples paisatges engantxats a les vores de la Mediterrània. Cal pensar, que sota l'aparent uniformitat orogràfica dels seus corredors litorals entre el gran delta del Nil i el tram final del nostre riu Túria, les fortes oscil·lacions estacionals i anuals dels fluxos d'energia, matèria i aigua de tota aquesta gran regió donaren lloc a una gran diversitat biològica. Una diversitat ecològica que fou readaptada secularment per les distintes societats humanes de la zona, generant un seguit de diferents paisatges que acabaren per fer del Mediterrani un dels major nínxols eco-culturals de tot el planeta.
Dins d'aquest heterogeni mosaic de variats paisatges culturals, els dèficits d'humitat limitaven el potencial de creació de biomassa, i fou mitjançant la irrigació artificial, que es va aconseguir pal·liar aquesta limitació. Així, d'aquesta manera, es començaren a utilitzar els recursos hídrics dels rius al·lòctons i els recursos hídrics continguts en el subsòl, a través de la utilització de distintes tècniques de captació i elevació. Des d'aproximadament el mil·lenni IV a. C., a Egipte ja s'utilitzaven les aigües provinents de les crescudes del riu Nil per crear una primera agricultura d'irrigació. Posteriorment, aquest mètode evolucionà cap a una hidroagricultura on es transportava l'aigua per gravetat des del punt en què es trobava de manera natural, a un altre, situat a una cota topogràfica inferior, on seria utilitzada. L'existència d'aquests canals de derivació i distribució, i l'anivellament del sòl, junt les petjades de les parcel·lacions pretèrites, són algunes de les empremtes indelebles que ha deixat l'acció humana sobre el paisatge global del Mediterrani d'una manera continuada.

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]