L’estudi de l‘onomàstica històrica, tant dels topònims o noms propis de lloc, com dels antropònims o noms propis de persona —noms de pila, cognoms i , sobretot, els malnoms— ens proporciona dades importantíssimes que ens revelen com era la llengua dels nostres avantpassats.

L’estudi del lèxic que s’amaga darrere dels malnoms i dels topònims referencials ens mostra una sèrie de trets lingüístics que han estat substituïts per d’altres més innovadors, especialment, a partir de la desfeta d’Almansa, al set-cents, quan la llengua va haver de sobreviure entre l’estament més popular.

Al nostre recull malnonímic i toponímic es manifesten diferents fenòmens lingüístics que tractarem d’exemplificar. Fins al segle XVIII fou generalitzat l’ús de l’article masculí lo, substituït ara per el. Noms comuns com frare, durant el segle XIX, fou convertit en flare. La caiguda de la dental intervocàlica està perfectament documentada en el topònim Moncà i en els cognoms Tallà i Cabotà des de finals del segle XVIII. Altres fenòmens fonètics els veiem des de començaments del segle XIX, cassola o sarpa per catxola, xola i xarpa; també la simplificació de la vibrant múltiple de sarrier o barriet en sarier i bariet. Constatem com el sufix –essa era molt viu aleshores amb exemples de malnoms d’ofici com ara secretariessa o sastresa; i, molts d’altres fenòmens representatius de la inestabilitat de les vocals àtones: menistre, sinyor, ginoll o giner, aquest darrer generalitzat ja com a cognom Giner.

També trobem malnoms, com ara el Patac que ens encamina a una substitució lèxica d’un terme genuí per un d’altre d’innovador, creïlla, que s’ha generalitzat per tot arreu.

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]