Des de fa moltes dècades s'ha remarcat el paper capital de l'agricultura andalusina tant en terres valencianes, com en bona part del territori peninsular. Aquesta agricultura de tall oriental, va suposar la transmissió d'un seguit de noves tècniques agràries i plantes, moltes d'elles originàries de regions monsóniques de la Índia, o de l'àmbit geogràfic de Pèrsia.

En el cas dels vegetals, parlem d'especies com l'arròs, la canya de sucre, distints cítrics -com la llimona (laimún) o la taronja (de l'àrab naranÿa, i provinent del persa: naranguí)-, el meló d'alger, o un seguit de verdures com la berenjena (badinÿana), la carxofa (jarshuf), les bledes (as-silqa), els espinacs (isfanaj), o els espàrregs entre altres. Una altra qüestió més complexa, és detectar i conéixer en quin moment i de quina manera es va produir la introducció i posterior generalització d'aquestes i altres noves espècies durant el període d'al-Àndalus. Doncs més enllà de les referències documentals i dels tractats d'agronomia andalusí, les proves arqueològiques o directes de la seua presència generalitzada retarden la seua aparició a moments molt avançats del període islàmic (segles XI o XII d.C). La implantació d'aquestes noves varietats, en unió de d'una sèrie de noves tècniques agrícoles, així com l'ús els regadius, no fou un procés homogeni ni fàcil dins l'escenari peninsular, sino, molt probablement, fou un fenòmen lent i irregular, que va respondre, sobretot en el nostre cas valencià, a la gran varietat de nínxols ecològics i microambients de l'àrea mediterrania. En paraules de Thomas F. Glick, uns nínxols, on de mica en mica els distints clans tribals àrabs i berbers que anarem arribant a aquesta zona de la Mediterrània, en unió dels grups índigenes hispano-romans, anaren practicant "una mena d'agricultura altament especialitzada que combinava el regadiu amb l'arboricultura i la pastura..."

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]