El paisatge de l'horta de València no només és allò que contemplem en el present: carreteres, edificis de pisos, polígons industrials, àrees comercials, vies del tren, poliesportius. És també la manifestació territorial del metabolisme del conjunt de societats que l'han ocupat durant el passat en unió amb els sistemes naturals que l'han sustentat.

Des de l'evident petjada ecològica més llunyana, que pot observar-se en les formes de les parcel·les de conreus, camins, séquies, vells nuclis urbans, o inclòs en els aparentment més “naturals”, com per exemple barrancs o marjals. Tots aquests elements, d'una forma més ostensible, o d'una manera més lleu, són resultat de l'impacte secular entre els grups humans i el seu entorn.

El medi natural de l'horta, igual que el de altres racons de la Mediterrània, sempre s'ha caracteritzat per la seua fragilitat i una ampla diversitat de micro-ambients. Les distintes societats —ramaderes, agrícoles, o un barreja d'ambdues— que han ocupat aquest gran solar a la vora del Túria, l'han dissenyat i ordenat de manera gradual en funció de les seues necessitats, bastint un ample i divers trencaclosques de micro-paisatges culturals on s'han adaptat la flora i fauna original. Paisatges que són el resultat d'un conjunt de distints actors i factors —rutes comercials, tipus de conreus, decisions polítiques, eines tecnològiques, formes de propietat i usos de la terra, explotació forestal, pressió demogràfica, etc.,— entrellaçats en el temps. Queda clar, que el binomi aigua domesticada-comunitats de regants no ha sigut l'únic fenomen que s'ha produït sobre el territori, però sí podríem estar d'acord en que la seua petjada global, ha sigut la més transcendental en la forma global d'aquesta planura litoral. Així, caldria considerar els regants i comuners de la Reial Séquia de Montcada com els veritables arquitectes de l'essència d'una part substancial del conjunt de paisatges de l'Horta Nord; al menys, fins al moment de la gran ruptura ambiental que es va produir a meitat del segle XX, amb el reemplaç de l'aprofitament solar indirecte a través de la fotosíntesi, que constituïa la base energètica de les economies orgàniques, per l'aprofitament massiu dels combustibles fòssils del subsòl. Mig segle després d'aquesta ruptura, la petjada ecològica espanyola està extralimitada i ocupa el lloc número 12 a Europa amb 5,4 hectàrees globals per persona (quan no hauria de sobrepassar 1,8 ha per persona). El conjunt del territori valencià encara té un comportament pitjor que la mitjana espanyola, doncs per sostenir el nivell de consum de tota la seva població, són necessaris entre 5 a 6 territoris de l'escala de la Comunitat Valenciana. Mentre que en el cas de l'àrea metropolitana de València, la seua petjada ecològica equival a 65,9 vegades el seu territori.

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]