Hom ha considerat la toponímia com un arxiu de la nostra llengua dipositat a la pròpia terra i conservat i usat pels seus fills —no debades encara entre els nostres llauradors se sol dir “jo sóc fill d’Almàssera”, per exemple. Tot està batejat —com sol repetir un estudiós com Jesús Bernat—, no hi ha cap racó, ni cap alteració del relleu —de vegades imperceptible a la nostra vista— o corrent d’aigua, o casa que no tinga el seu nom propi, en definitiva el seu topònim.

Com ha estat dit, la toponímia ve a ser un gran arxiu de la nostra llengua a través del temps; i, no sols de la nostra, sinó de les altres llengües que ens van antecedir. Moltes vegades, hom ha dit que les pedres, les plantes, les aigües del nostre entorn ens parlen, baixet, però ho fan i, molt a sovint, no sabem escoltar-les. Tot està batejat, no hi ha cap indret que no se’l conega d’una manera concreta, és a dir, que no tinga un nom propi individual i diferenciador que és el topònim i que ens parla, en cada cas, del relleu —el Molí de l’Alter o l’Alqueria Fonda a Poble Nou—, dels antics propietaris —l’Alqueria i Sequiol de Durango al camí de Massalfassar, l’Alqueria del Belano ‘Isabel Ana’ a Museros—, dels arbres o flora característica —l’Alqueria de la Palmera al camí de Massalfassar o els Senillars a Albuixec.

L’estudi de la toponímia que apareix als vells documents dels arxius ens parla d’antics paisatges ja desapareguts, com ara l’Estany de la Marquesa a Alboraia —on ara es localitza Port Saplaya—; els Muntanyars tot al llarg de la costa com una mena de dunes fixes, desapareguts per la construcció de la Via Pedrera i, posteriorment, per l’autopista de la Mediterrània; o, fins i tot, de conreus ja desapareguts però conservats en el topònims: el Camí de les Vinyes a Alboraia.

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]