Quan mirem l’Horta de corre cuita sembla tot pla com el palmell de la mà; però, en començar a escoltar els llauradors parlar de per quina sèquia ve l’aigua, quin partidor està obert, quin camí o quin toll, o quina partida toca regar en acabant —entre desenes de preguntes— te n’adones que allò que semblava imperceptible, tot planet, cobra vida i guanya diversitat, la qual cosa ha motivat la creació de centenars de topònims que no ens fan equivocar ni un mil·límetre de llur localització.

A més dels topònims que es refereixen a les nostres ciutats i poblacions, països i continents, allò que anomenem macrotoponímia, tenim la microtoponímia que cal furgar en les butxaques dels nostres llauradors: no hi ha res al paisatge de l’horta, a primera vista pla i sense elements diferenciadors, que no estiga plenament identificat i batejat. Totes les séquies no són una sola —a la manera del nostre cos— tenim la sèquia mare, filles i filloles, braços i bracets, boqueres, la barba-sèquia, files i filetes, rolls i rollets i sequiols; si una sèquia passa per damunt d’una altra s’anomena almenara —l’ Almenareta a Benimaclet, o l’Anell a Carpesa i Vinalesa—; si hi ha una caiguda d’aigua, la Cadireta al racó de l’Anell. De vegades, els corrents d’aigua originen sorolls i es coneixen com el Bullidor a Carpesa o el Bramador a Alboraia; els brolladors d’aigua se’ls coneix com a Manal a Albuixec, Ullals a El Puig, o les Fonts a Benimaclet. Fins i tot els caixers sinuosos de la séquies provinents d’antics paleobarrancs s’anomenen Marrades a Massalfassar.

Al relleu de l’horta es distingeixen els alters dels fondos i els camins igual serveixen de pas de cavalleries —ara cotxes i tractors— com de desaiguadors a la tardor, el camí Fondo de Montcada. I encara podríem parlar-ne dels noms dels antics propietaris o de la flora o fauna que també ha donat nom a interessants topònims.

ÈPOCA MEDIEVAL
(Al-Andalus) [711-1238]

ÈPOCA MEDIEVAL
(Regne de València) [1239-1453]

ÈPOCA MODERNA [1454-1789]

ÈPOCA CONTEMPORÀNEA [1790-2012]